Els guerrers de Marakana

Una nit d’hivern de 1989, un home robust de cabells foscos va entrar amb grans passes per la porta de l’estadi de l’Estrella Roja de Belgrad, el Marakana, lluint luxoses joies d’or. Era Željko Ražnatović ‘Arkan’, antic lladre de bancs convertit en cap mafiós i futur comandant d’una de les unitats paramilitars sèrbies més importants.

Un any abans, el 1988, el president serbi Slobodan Milošević havia dut a terme l’anomenada revolució antiburocràtica amb la que va desplaçar a la vella oligarquia comunista i va consolidar el seu poder fent-se amb el control dels sectors estratègics de la societat. Aviat es va adonar de l’atracció que suscitava el futbol per a les masses a Iugoslàvia i el potencial que tenien els hooligans com a grups de pressió i extensió de la violència social. Des dels anys ’70 els hooligans de l’Estrella Roja es van revelar com un dels grups més temuts del panorama ultra europeu[1]. D’aquesta manera es va forjar el mite de l’Estrella Roja com un equip aguerrit, amb un nodrit grup de joves bevent i fumant a la grada nord de l’estadi Marakana. Quan el president iugoslau, Josip Broz Tito, mor l’any 1980, aquests joves comencen a canalitzar la seva ira amb càntics renovats, primer al·ludint al seu desarrelament social, més tard a l’odi ètnic a croats i musulmans.

Al gol nord els ultres exhibeixen la bandera tradicional sèrbia amb l’àguila blanca i les quatre C, que simbolitzen les quatre S (en alfabet ciríl·lic, un “s” és una “c”) de la frase: “Només la unitat salvarà a Sèrbia” (samo sloga Srbina spašava: само слога Србина спашава). Però aquests hooligans es dividien en grups que recolzaven, cadascun, a una facció nacionalista concreta, així que el cap de seguretat del president, Jovica Stanišić, va aconsellar aMilošević que contractés a Arkan. El 1989 el va fer cap de seguretat del club i li va encarregar la missió d’enquadrar a aquests joves. Arkan els va unificar en un sol grup i els va donar el nom de “Delije” (Guerrers).

Durant els vuitanta, la pulsió nacionalista havia cohesionat als grups ultres, els quals van convertir els partits de futbol en disputes polítiques. El maig de 1989, els ultres de l’Estrella Roja, ja sota el mandat d’Arkan, van visitar el camp del Dynamo de Zagreb amb la seva parafernàlia ultranacionalista mentre cantaven: “Som els guerrers de la Sèrbia orgullosa / Vine a les grades, saluda a la raça sèrbia / De Kosovo a Knin, els serbis dempeus espatlla contra espatlla / Slobo serbi, Sèrbia és amb tu”. Els càntics eren, sovint, adaptacions de velles cançons txètnik amb un to altament sanguinari: “L’emblema de la meva boina / és espolsat, espolsat / matarem, assassinarem / a tot el que no estigui amb l’Estrella”[2].

La conversió dels hooligans en paramilitars no és quelcom contradictori, ja que en l’aparent caos de la violència hooligan hi ha en realitat elements d’ordre i jerarquia que són fàcilment reinterpretables com els d’organització i subordinació de l’estructura militar. Quan Arkan va prendre el control de la seguretat de l’Estrella Roja, els ultres eren joves malgirbats, alcohòlics i impulsius, i va aconseguir disciplinar-los per a convertir-los en soldats eficients: “Els faré tallar els cabells, afaitar-se regularment i deixar l’alcohol”[3].

Els Delije estaven preparats per a la batalla. El 7 d’octubre l’ultranacionalista croat Franjo Tudjman va guanyar les eleccions de Croàcia amb un discurs d’odi als serbis, i dues setmanes després es disputava a l’estadi del Dynamo de Zagreb el partit contra l’Estrella Roja. El què va passar el 13 de maig al Maksimir Stadion és molt conegut. Els serbis col·lapsen l’estació de tren a la seva arribada i envaeixen el centre de Zagreb amb actes vandàlics i cants provocatius. Només començar el partit els Delije i els Bad Blue Boys es creuen càntics de l’estil To je Srbije! (Això és Sèrbia) i Srbe na Vrbe (els serbis [penjats] dels salzes). Comencen les escaramusses en el sector est, mentre els serbis fugen cap a la part sud, on els Delije estan cremant les tanques amb àcid per avançar cap als Bad Blue Boys.

No s’havia arribat ni al quart d’hora de partit i els hooligans envaeixen el terreny en una batalla campal. La policia no pot controlar la situació. Un helicòpter evacua als jugadors de l’Estrella Roja mentre al centre del camp el davanter Zvonimir Boban protagonitza l’escena més recordada al llençar una espectacular patada a un policia que estava dispersant a un aficionat de l’equip croat.

Els fets van consternar a l’opinió pública. L’incident es considera l’inici de les guerres iugoslaves; i tot i ser quelcom exagerat, és veritat que aquella nit, a Iugoslàvia, molts van creure que la situació ja estava en un punt de no retorn. Un any després l’Estrella Roja va conquistar la Copa d’Europa a l’estadi San Nicola de Bari davant l’Olympique de Marsella. L’entrenador Ljubomir “Ljubko” Petrović va alinear un equip format per quatre serbis, un croat, un bosnià musulmà, un montenegrí i tres macedonis, a més d’un romanès. Tot i el que estava succeint a les grades, aquell equip històric era un viu reflex del què era Iugoslàvia, i tot i això, el partit es va convertir en un exhaustiu desplegament de tifos i parafernàlia nacionalista. Un mes després esclatava la guerra.

Abans de que esclatés la guerra a Croàcia però, Arkan va convocar a la seva pastisseria una reunió a la que van acudir una dotzena d’ultres. Els va dir que les coses s’estaven posant serioses i que estava a punt d’organitzar un exèrcit privat. Va convertir el local, ubicat just davant de l’estadi de l’Estrella Roja, en un quarter militar des d’on va començar a reclutar a joves pels carrers de Belgrad[4]. L’11 d’octubre de 1990, dues dotzenes de soldats juraven lleialtat a Arkan i a Sèrbia i quedaven integrats a la Srpska Dobrovoljačka Garda (Guàrdia Voluntària Sèrbia, SDG). El seu nucli el formaven els Delije[5].

L’ambient era propici per reclutar aquest tipus de joves. La guerra havia sumit Sèrbia en una decadència política i econòmica amb un profund impacte en la societat. El nacionalisme impregnava l’escena política i l’oposició a Milošević era incapaç de construir una plataforma unitària i eficaç que acabés amb la seva hegemonia. En el terreny econòmic, l’aïllament i les sancions econòmiques van portar al país a la ruïna, i només es sustentava gràcies al mercat negre i a l’economia criminal.

La societat sèrbia dels noranta va perdre tota moral. L’espai dels joves va ser especialment colpejat per la desocupació estructural que portà a una creixent atracció pel món criminal i violent. Els mafiosos i els contrabandistes es van convertir en herois per a una part de la joventutque, amb el país enfonsat, veien en el diner fàcil dels gàngsters una bona forma de prosperar[6]. El cinema serbi ha retratat molt bé aquesta realitat social, amb casos com el del film Rane (Ferides) dirigit per Srdjan Bogdanović l’any 1998: dos joves d’un suburbi de Belgrad perden la innocència adolescent com a “matons” d’un oportunista saquejador que acaba de tornar del front de guerra, la seva fascinació inicial per aquest mafiós es convertirà en una violència nihilista que els convertirà en uns autèntics “matons” criminals.

Un d’ells vesteix la samarreta de l’Estrella Roja i, en una de les escenes, repeteix el nom de famós heroi futbolístic “Dule” Savić mentre manté relacions amb una prostituta. Un altre dels personatges és el presentador del Puls Asfalta (Pols a l’asfalt) que entrevista a criminals i mafiosos del país, paral·lelisme amb el programa real de l’època, Crni Biseri (Perles Negres). Es tracta d’un fidedigne quadre de l’època.

Així doncs, el futbol havia brindat a aquests joves un espai on exterioritzar les dues constants de la nova societat: el nacionalisme i la violència. Però quan el conflicte es va radicalitzar, el hooliganisme es va quedar en quelcom insuficient: Arkan ja no necessitava hooligans, sinó soldats. Arkan havia disciplinat als Delije durant mesos i ara s’havia convertit en el cor de la seva milícia, coneguda com els Tigres d’Arkan. El mateix va succeir a Croàcia: a l’estadi del Dynamo de Zagreb i del Hadjuk Split encara es poden trobar monuments que commemoren als hooligans que van lluitar en l’exèrcit croat[7].

DE LES GRADES A LES TRINXERES

Quan l’estiu de 1991 van començar les hostilitats a Croàcia, els grups paramilitars i l’exèrcit iugoslau es van llançar a la conquesta dels enclavaments de la zona d’Eslavònia, al nord-oest de la república. Una de les primeres localitats assetjades va ser Erdut, l’assalt de la qual va seguir un patró dissenyat per Sèrbia: les unitats paramilitars van entrar al poble, van assassinar a una part dels seus veïns i van expulsar a la resta, “netejant” l’enclavament per a l’avanç de l’exèrcit regular. Els protagonistes a Erdut van ser els Tigres d’Arkan, que van establir-hi la seva base militar. Durant mesos, els hooligans que havien estat a les grades animant al seu equip ara havien saltat al terreny de joc, entrenant, rebent ordres del seu entrenador, Arkan, i en comptes de partits disputaven batalles.

El 18 d’agost els Tigres realitzen una de les seves primeres operacions a Tenja, la qual es pot seguir a través dels vídeos propagandístics que confeccionaven ells mateixos i que es troben encara a internet. En el document gràfic es veu als Tigres parapetats en una barricada a les afores del poble i disparant amb rifles de precisió. Després del setge van entrar armats fins les dents i van organitzar l’operació des d’una casa abandonada. La batalla va començar quan els soldats croats van encerclar la casa, disparant i llançant granades. L’arribada de reforços serbis va acabar per foragitar al croats i els Tigres van acabar de “netejar” la zona[8].

En les imatges es veu a un grup d’homes joves subordinats al comandament d’Arkan i de dos o tres homes més. Joventut, jerarquia i disciplina. Als pobles que van conquistant els Tigres utilitzen sempre les mateixes tàctiques i quan arriben les cases ja són buides. La seva brutalitat els havia convertit en un grup veritablement temible i, en molts pobles quan els veïns escoltaven que arribaven els Tigres marxaven horroritzats. No és difícil d’imaginar que els hooligans eren personatges ideals per aquest tipus de grup. S’havien forjat durant anys en batalles al carrer, disposaven d’uns codis d’ordre i jerarquia i eren joves i vigorosos. A més, estaven imbuïts del fanatisme ultranacionalista.

Daniel C. Widis argumenta que el tipus de guerra que es va desenvolupar a Croàcia i Bòsnia era propícia per a tots aquests personatges que s’havien foguejat en el món criminal de Belgrad. Durant dècades, els “matons” serbis havien recorregut Europa robant i matant, i la dècada dels noranta amb la guerra va ser només l’espai on poder externalitzar aquesta violència sense restriccions. Ja que la secessió d’Eslovènia i Croàcia obligava a Milošević a construir un gran Estat serbi ètnicament homogeni, la Gran Sèrbia, necessitava no només conquerir territoris a de les altres repúbliques sinó també netejar-los de població no-sèrbia. Això va succeir a Krajina (Croàcia) i a la República Srpska (Bòsnia). Aquest model de guerra feia inefectius els exèrcits regulars i precisava de grups petits que poguessin entrar als pobles i sembrar el terror de forma més ràpida i àgil[9].

La Batalla de Vukovar (juny-novembre de 1991) va ser la més important de la guerra de Croàcia, i la que mostra amb més claredat el que acabo de comentar, ja que es va tractar d’un setge de les forces combinades de l’exèrcit iugoslau (JNA), l’Exèrcit de la República Sèrbia de la Krajina i les unitats paramilitars. La importància de Vukovar és que va ser la primera batalla en la que es va recórrer a les forces paramilitars per cobrir les carències de l’exèrcit regular[10]. El 2 de novembre els Tigres van entrar a Vukovar i van trencar la línia del front, infestada de franctiradors i mines. Quan van arribar al centre es van refugiar en una casa abandonada, per organitzar-se, després es van desplegar conjuntament amb d’altres unitats paramilitars en el paisatge infernal de la ciutat. Després de 87 dies, 2.000 morts i desenes de milers de refugiats, amb la ciutat en ruïnes, Vukovar va caure. Els Tigres van continuar les seves operacions a Laslovo i Osijek, fins que el desembre es va acordar un alto el foc que donava entrada a les forces d’interposició i deixava la guerra de Croàcia en standby.

El conflicte encara havia de deparar molt més per als Tigres: en la primavera de 1992 esclatava la guerra a Bòsnia, i els homes d’Arkan hi van ser presents des del primer moment. Si hi ha un nom que s’associa, juntament amb el de Vukovar, a la seva brutalitat, aquest és el de Bijeljina. Aquesta localitat al nord-oest de Bòsnia, principal ciutat de l’acabada de crear Srpska Republika Oblast (SAO)[11], amb quasi 100.000 habitants, un 59% serbi i un 31% de musulmans, era l’enclavament estratègic que permetia traslladar homes i equipament de forma ràpida a la Krajina croata. Arkan i els seus homes portaven un mes a la ciutat preparant l’assalt, i quan es va iniciar la batalla, en una setmana van controlar la ciutat juntament amb les forces regular i les Panteres de Ljubiša Savić Mauzer. Els homes d’Arkan es van encarregar de la neteja ètnica dels dies posteriors[12].

La brutalitat emprada a Bijeljina va ser manifesta. Uns mil Tigres havien creuat el Drina des de Sèrbia i es van acarnissar amb la població no sèrbia de la ciutat. Algunes dones van ser violades, els homes colpejats, alguns portats a camps de reclusió, molts veïns van ser obligats a firmar documents que els desposseïen de tots els seus béns. Hi va haver violència i saquejos, i per postres, es van reportar execucions en grup. Els morts oscil·len entre cinquanta i cent. Una de les imatges més conegudes de la guerra de Bòsnia és precisament la d’uns soldats xutant el cap d’una dona ja morta, estirada a terra juntament amb d’altres cadàvers en un carrer desert. El lloc, Bijeljina. Els soldats, els Tigres d’Arkan. La seva violència es va estendre a d’altres poblacions de la Republika Srpska, com Zvornik i Srebrenica. El 1995 Arkan va tractar de reunir de nou els seus Delije-Tigrovi a la vista de l’expulsió de centenars de serbis a la Krajina croata, però no va tenir èxit.

ELS HOOLIGANS DE MILOSEVIC

El fenomen dels hooligans-soldats no es pot cenyir a la teoria de que van ser un simple instrument polític. És cert que Milošević els va utilitzar durant un temps, i que ells el van aclamar a ell i al seu programa. Però quan va perdre la guerra de Kosovo el 1999, el balanç que deixava al seu darrera era un absolut fracàs. Sèrbia estava enfonsada econòmicament i destrossada físicament per les bombes de l’OTAN. No havia guanyat ni una de les guerres que havia lliurat i havia renunciat a la Gran Sèrbia.

L’any 2000 a figura de Milošević estava seriosament afectada, i el 26 de juliol l’Estrella Roja es va enfrontar en la ronda classificatòria de la Champions League contre el Torpedo Kutaisi a Geòrgia. El partit va transcórrer enmig de greus incidents, però quan l’equip serbi ja guanyava 4-0 els Delije van començar a cantar: “Fes un favor a Sèrbia, Slobo, i suïcida’t“. El càntic a més tenia un rerefons molt sàdic, ja que feia referència al llarg historial de suïcidis de la família Milošević, com el del seu pare i el de la seva mare[13].Després de les eleccions de setembre, que el president va impugnar en conèixer-se la seva derrota, es van estendre les mobilitzacions, i els Delije van actuar al costat del grup estudiantil opositor, Otpor, sobretot en la manifestació massiva de Čačak. Per tant, els hooligans també van fer la seva aportació a la caiguda de Milošević, el 5 d’octubre.

Una setmana després es disputava el partit Partizan-Estrella Roja, el “Derby Etern” de la ciutat de Belgrat. Els Delije van focalitzar el seu odi contra el president del Partizan, Mirko Marjanović, home proper a Milošević que havia estat primer ministre des de 1994 al 2000. El partit va acabar en disturbis, igual que el 1990 a Zagreb però aquest cop no contra els croats i Tudjman, sinó contra els seus germans serbis i Milošević.

Tot això porta a pensar que, efectivament, els Delije no van ser un simple instrument del poder: tenien personalitat pròpia i es movien per les seves raons. Una d’aquestes era la convicció nacionalista, la seva defensa de l’ideal gran-serbi i de la nació sèrbia contra altres nacions iugoslaves. Per això el 1990 aquests hooligans creien que defensar Sèrbia passava per defensar el programa polític de Milošević i, de la mateixa manera, quan una dècada després van entendre que la seva política perjudicava a la nació sèrbia, no van tenir cap problema a l’hora de recolzar les forces de l’oposició.

Però si el nacionalisme va ser un catalitzador de la violència hooligan, també ho va ser l’emergència del món criminal i mafiós, així com la construcció, des del poder, d’estructures fraudulentes que van generar autèntics imperis econòmics per l’elit política i econòmica de Sèrbia. El futbol hi va ocpuar un lloc destacat: n’hi ha prou amb seguir la biografia de Marjanović (a l’esquerra de la imatge, al costat de Milošević). Va ser el president de l’Assemblea de la Cambra de Comerç de Belgrat, vicepresident de la Federació de Futbol Iugoslava i president del Partizan. La seva carrera va començar a prosperar després del seu recolzament a Milošević en la vuitena sessió de la Lliga dels Comunistes de Sèrbia de 1987, la que li va donar el poder. A continuació va aconseguir un lloc de director en l’empresa d’exportació i importació Progres, va ser membre executiu del partit del poder, l’SPS, i des de 1994 primer ministre gràcies al patronatge de Milošević. El seu govern es va anomenar “el govern dels gerents”, perquè la majoria dels llocs ministerials estaven ocupats per gerents de grans empreses del país[14].

Marjanović representa un Estat construït sobre la corrupció i el monopoli, sobre l’economia fraudulenta i els negocis a l’engròs, on el futbol va tenir un lloc destacat. Quan es van trobar el món dels negocis de les grans fortunes i el món de la criminalitat, també ho van fer els mafiosos, saquejadors i els joves desarrelat, els hooligans, que amb la guerra es van convertir en senyors de la guerra i en soldats patriotes.

[1] STEWART, Christopher, Hunting the Tiger. The Fast Life and Violent Death of the Balkan’s Most Dangerous Man, New York, St.Martin’s Press, p.118. [2] ČOLOVIĆ, Ivan, “Football, Hooligans and War”, a POPOV, Nebojša, The Road to War in Serbia. Trauma and Catharsis, Budapest, CEU, 1996, p.384-386. [3] WILSON, Jonathan, Behind the Curtain. Travels in Eastern European Football, Londres, Orion, 2006, p.106. [4] STEWART, Christopher, Op.Cit., p.131. [5] THOMAS, Robert, The Politics in Serbia in the 1990s, New York, Columbia University Press, 1999, p.51. [6] PAVLAKOVIĆ, Vjeran, RAMET, Sabrina P., Serbia since 1989. Politics and Society under Milošević and After, Washington, Washington University Press, 2005, p.101. [7] Es pot contemplar al documental “Hooligans Football International”. [8] La batalla pel control de Tenja pot complementar-se a STEWART, Christopher S., Op.Cit., p.130. [9] WIDIS, David C., “Blood on the Pitch”, Journal of undergraduate International Studies, 2007, p.10. [10] MEŠTROVIĆ, Stjepan, Genocide After Emotion. The Postemotional Balkan War, Londres, Routledge, 1996, p.76. [11] Regió Autònoma de Sèrbia. [12] Final Report of the United Nation Commision of Experts Established Pursuant to Security Council Resolution 780 (1992). [13] WILSON; Jonathan, Op.Cit., p.115. [14] PAVLAKOVIĆ, Vjeran, RAMET, Sabrina P., p.113.